La República de les Lletres

Calcule que va ser vora 2007, abans de traspassar José Saramago, que els portuguesos promogueren una enquesta en què es preguntava sobre la conveniència o no de muntar una mena de confederació ibèrica. Recorde que els nostres veïns, que sempre estan elaborant discursos al voltant del que significa la lusofonia, van considerar-hi que es tractava d’una idea excel·lent, i més del cinquanta per cent va votar-ne a favor. La notícia no va sorprendre a Saramago. Ell va defendre el conreu de la diferència com a essència de l’agermanament. Quanta més diversitat, millor lliga. Potser és una qüestió de maduresa, de comprendre que no podem establir uns criteris homogenis que eliminen les varietats. La defensa de la biodiversitat és un factor necessari que haurà de reconduir el discurs. Saramago vivia l’exili a Lanzarote, lluny de la terra que tant s’estimava. Amb una passió desmesurada, havia argumentat que una confederació ibèrica era una eixida natural perquè tots convisquérem en pau. No s’enganyeu; no estava disposat a perdre ni la llengua ni la cultura. Calia conservar-hi el patrimoni propi per poder estimar els altres. No recorde que es plantejara una iniciativa semblant –la de promoure una enquesta sobre la creació d’una confederació ibèrica– al regne d’Espanya, tot i que amb el menyspreu generalitzat amb què s’hi tracta allò que prové de Portugal, no m’estranyaria que poca gent n’estiguera a favor de la proposta. De contraris en trobaríeu un fum. Què li anem a fer!

Aquestes reflexions, però, van dur-me a recordar una revista valenciana que dissortadament tingué una vida escassa: La República de les Lletres. Va eixir en 1934 i va morir amb la malaurada guerra civil. Només cal llegir l’editorial que inicia el primer fascicle:

València presenta LA REPÚBLICA DE LES LLETRES – República literària federativa, de la qual formen part Catalunya, Mallorca, Rosselló i València.
LA REPÚBLICA DE LES LLETRES saluda a totes les Repúbliques literàries d’Ibèria – Euzkadi, Galícia, Aragó, Castella, Andalusia, Portugal.
Amb la publicació de LA REPÚBLICA DE LES LLETRES expressem la voluntat de constituir la Confederació de Repúbliques Literàries d’Ibèria.

PortadaÉs cert que a hores d’ara, amb la implantació i assimilació de les possibilitats que ofereix Internet, comencen a plantejar-se revistes que cerquen l’acostament que demanava Saramago. De la utopia d’uns valencians que vivien a una ciutat provinciana amb un esperit cosmopolita, haurem de recordar com a mínim l’intent de sublevar-s’hi amb capacitat d’enteniment, amb una forma planera d’interpretar-hi la realitat. L’agermanament passa per créixer amb dignitat.

Els jardins representen l’equilibri de les diferents espècies. No podem dir que en sobren. Quantes més flors i més variades, millor. La biodiversitat és l’estat natural. La República de les Lletres és un exemple magnífic que ens farà recordar la utopia de Saramago.  D’una banda, va convocar tots els nacionalistes valencians –com ara Nicolau Primitiu, Adolf Pizcueta o Emili Gómez Nadal–, cadascun d’un signe polític diferent. Fins i tot, enfrontats. De l’altra, va replegar informació que indicava una sensibilitat molt allunyada de la dels que només es miren el melic. Els treballs sobre les constitucions europees o americanes i la plasmació del problema de les nacionalitats implicaven un estudi seriós, que res en tenia a veure amb una visió provinciana. No és estrany que, anys després, Joan Fuster definira l’Espill com a fill de la República de les Lletres, perquè calia retre-li un homenatge a una publicació que ultrapassava els límits literaris, que havia encisat lectors de generacions tan heterogènies.

O Alfarravista

Leave a Reply